Enllà: Poesies

Enllà: Poesies

Title: Enll Subtitle: Poesies Author: Joan Maragall Release Date: March 29, 2018 [EBook #56866] Language: Catalan Credits: Produced by Nahum Maso i Carcases, David Starner and the Online Distributed Proofreading Team at http://www.pgdp.net (This book was produced from scanned images of public domain material from the Google Books project.) Notes del Transcriptor S'ha respectat l'ortografia i l'accentuaci de l'original aix com les inconsistncies en aquestes. Les pgines en blanc presents a la versi impresa s'han eliminat a la versi digital. Els errors obvis de puntuaci i d'impremta s'han corregit. L'ndex es troba al final del llibre i es accessible mitjanant l'enlla ndex. El transcriptor ha dissenyat la portada i aquesta es considera de domini pblic. JOAN MARAGALL ENLL POESIES BARCELONA, 1906 [1] ENLL [3] JOAN MARAGALL ENLL POESIES BARCELONA Tip. L'Aven, Ronda de l'Universitat, 20 1906 [5] ELS AMETLLERS FULLS DE DIETARI 1901 23 Janer: Avui per la primera i dola volta m'ha sorprs la blancor dels ametllers treient el cap per sobre dels racers de l'hort blanc de les monges caputxines: semblaven esfereits de sentir-se tant florits tots sols entre les boirines. 6 Febrer: Avui semblaven valents i semblava que cantaven afrontant a tots els vents[6] i a les neus que ls vents portaven. Sota les neus imminents cantaven de l'alegria d'haver florit ignocents abans de l'hora i del dia: desde l fons dels jorns vinents, plorant, la Primavera ls benea. 15 Febrer: Avui ha caigut neu damunt les flors i damunt de les coses primerenques: un mat de blancor que l sol ha fos. A mig-dia poncelles vermellenques han tret el cap florit entre la neu i han resplendit en mig de la blancura: els ametllers han dat gracies a Du agitant llur rosada vestidura. [7] VISTES AL MAR De la nit per lo pregon, entre cants i llum extranya, baixaven de la montanya al Dolor com rei del mn. Nit del Divendres Sant Caldetes, 1901 I Vora la mar eternament inquieta floreix immobil la pomera blanca, i el presseguer vermell, que riu i brilla prop la mar inquieta aquietadora. II Degu s un dia aix que l bon Jess camin sobre l mar: el cel i l'aigua serien, com avui, llisos i blaus...[8] I la Visi an rapida a l'encontre dels encantats deixebles en la barca. III El cel ben ser torna l mar ms blau, d'un blau que enamora al mig-dia clar: entre ls pins mel miro... Dues coses hi ha que l mirar-les juntes me fa l cor ms gran: la verdor dels pins, la blavor del mar. IV El vent se desferma i tot el mar canta. Mar brava, mar verda, mar escumejanta![9] L'onada s'adrea, callant s'ageganta, l'escuma enlluerna, el sol l'abrillanta, l'onada s'esberla i cau ressonanta. Mar brava, mar verda, mar escumejanta! V Una a una, com verges a la dana, entren lliscant les barques en el mar; s'obra la vela com una ala al sol, i per camins que no ms elles veuen s'allunyen mar endintre... Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta, groga de sol! D'aprop el mar te canta, mentres tu esperes el retorn magnific, a sol ponent, de la primera barca, que sortir del mar tota olorosa. [10] LES MONTANYES A l'hora que l sol se pon, bevent al raig de la font, he assaborit els secrets de la terra misteriosa. Part de dins de la canal he vist l'aigua virginal venir del fosc naixement a regalar-me la boca, i m'entrava pit endins... I amb els seus clars regalims penetrava-m'hi ensems una saviesa dola.[11] Quan m'he adreat i he mirat, la montanya, el bosc i el prat me semblaven altrament: tot semblava un'altra cosa. Al damunt del bell morir comenava a resplendir pels celatges carminencs el blanc quart de lluna nova. Tot semblava un mn en fl i l'nima n'era jo. Jo l'nima flairosa de la prada que s dalita en florir i en ser dallada. Jo l'nima pacifica del ramat esquellejant pel bac mig amagat. Jo l'nima del bosc que fa rem com el mar, que es tant lluny en l'horitz. I l'nima del saule jo era encara que dna a tota font son ombra clara.[12] Jo de la timba l'nima profonda on la boira s'aixeca i es deixonda. I l'nima inquieta del torrent que crida en la cascata resplendent. Jo era l'nima blava de l'estany que aguaita al viatger amb ull extrany. Jo l'nima del vent que tot ho mou i la humil de la flor quan se desclou. Jo era l'altitut de la carena... Els nuvols m'estimaven llargament, i al llarg amor de l'ennuvolament congriava-s mon nima serena. Sentia la delicia de les fonts naixe en mon s, regal de les congestes; i en l'ampla quietut dels horitzons hi sentia el reps de les tempestes. I quan el cel s'obria al meu entorn[13] i reia l sol en ma verdosa plana, les gents, al lluny, restaven tot el jorn contemplant ma bellesa sobirana. Per jo, tota plena de l'anhel agitador del mar i les montanyes, fortament m'adreava per du al cel tot lo de mos costats i mes entranyes. A l'hora que l sol se pon, bevent al raig de la font, he assaborit els secrets de la terra misteriosa. RETORN I Oh Pireneu! En tes profondes gorges, fill de la plana, m'he sentit com pres,[14] i am l'esguard demanava al cel altissim amplaria i vent. Pujava per tes costes gegantines on blanquegen les cascades i negregen els abets; on la flor de la montanya perfumava l meu gran anyorament... La llibertat dels cims no l'assolia: restava a vora d'ells. II En alta solitut s'est pels sigles el blau estany immobil, mirant-se al Vignemale, que li mostra sa faldada de neu: jo a l'hora del cap-vespre hi arribava i aprop de l'aigua quieta m'asseia tristament. [15] III Cercava Gavarnie entre les boires on llisquen les cascates al llarg del mur immens pausadament; i al ser-hi he sospirat per trobar aire i he hagut d'aixec l cap per veure l cel. I, trencant ton encs d'una vegada, oh Pireneu terrible, a la plana de Tarbes me n'he baixat corrents. IV An els teus peus, a ratlla de la plana, Lourdes devota t molt bell el cel: el sol hi daura la ramada humana que bela amb un gran bel[16] davant la Verge blanca, davant l'iglesia freda; i en mig del baf de les gentades terboles s'ala l miracle i dolament floreix als vermellosos raigs del sol ponent... (Passar jo l'he vistal'horrible filera dels malalts en braos dels homes de fe: les boques inflades,les conques morades, el cos sense gest. I aquella malalta,tant blanca, tant rossa, no me la puc treure mai del pensament. Sols ella mitj reia. Jo crec que era morta.) Al vespre un riu de llumenetes grogues passa en la fosca ressonant de veus. V Salut, noble Bearn! Oh terra franca, mare de cavallers que s jugaven la vida a cops d'espasa[17] bravejant i rient! Abocat a l'airosa balconada jo t'he cantat de lluny, oh Pireneu!, veient tos cims com rengle de fantasmes vestits de llum en la blavor del cel. Adu, visi darrera de l'alta cordillera! Que n deus estar d'hermosa, a l'hivern, sota l sol blanca de neu! REPRESA A l'hivern, sota l sol blanca de neu, com visi ms llunyana i ms formosa, jo t'he vist resplendir en l'aire clar desde ls cims de la meva Barcelona, on tots els ametllers ja sn florits davant del mar brillant fins a Mallorca. [18] GLOSA En la gran serenor del cel d'hivern he mirat les montanyes com brillaven i se m'ha aparegut el trovador que enll del temps cantava: Aquelles montanyesque tant altes sn, me priven de veuremos amors on sn. Aixs feia son ls vents d'Olor el trovador de cara a les montanyes, anyorant a la flor del Pireneu que enll dels monts llenava sa fragancia. Ella se deia Agns i era princesa de la cort i el reialme de Navarra, i era tant de mena graciosa que entorn tot-hom li feia mitja rialla; alta i serena com un gran infant; i tenia la cara acolorada.[19] Aixs la veg un dia l trovador en la cort del seu pare, que danava, i aixs se li acostava per parlar, plena encara del ritme de la dana: M'han dit que ereu trovador, feia am veu acaricianta, i a mi m plauen les canons. I amb els ulls n'hi demanava. Ell, sens esma de d un mot, la mirava, la mirava... fins que ella no pogu ms i li somrigu a la cara. Ara ell veia aquell somrs brill a dalt de les montanyes, i per'x cantava aixs, com si torns la paraula: Aquelles montanyesque tant altes sn, me priven de veuremos amors on sn. Quanta terra de tu a mi! Quanta neu entre nosaltres! Ms la veu jo lleno als cims: trameteu-li, neus ms altes![20] Si sabia de veure-lai de la encontrar, passaria l'aiguetasens por de'm negar. Si tots dos fossem infants, jugariem a esposalles: jo seria l rei d'aqu, reina tu de l'altra banda. Jo t'aniria a cercar, tindriem un gran reialme, el reialme pirenenc coronat de neus molt blanques, planes verdes a l'entorn i un mar blau a cada banda. Els vassalls foren pastors, mariners i gent de plana, rei i poble i cort tot hu al volt de les teves gracies. Hi anirien acudint cadasc am la seva tasca: els pastors amb els ramats davallant de les montanyes; els mariners amb els rems i l'olor d'aigua salada; els pagesos amb els bous[21] de la rella ressonanta; tots assedegats d'amor: nosaltres seriem l'aigua. Aquell art noble del cant en paraules ben trovades jo ensenyaria als fadrins, tu a les donzelles la dana, i s'entornarien tots am la cara enriallada: a la mar els mariners, els pastors a les montanyes, els pagesos als conreus... i tu i jo l'un ane l'altre. I el reialme pirenenc fra la flor dels reialmes... Ai, visi, no fossis lluny! Ai, Agns, b ets anyorada! Ai, neus, que blanques que sou! Ai, montanyes, que sou altes! Aquelles montanyesque s'abaixaran i les amoretesque pareixeran. Jo no s com, pr un vent de profecia[22] corre sobre eixos monts d'ac i d'all; jo no s quan, pr vindr un dia que l Pireneu regnar! Vosaltres els del mar cap a Baiona, vosaltres els de Pau i d'Argels, vosaltres de Tolosa i de Narbona i los del bell parlar provensals; i tu, Arag ms alt, i tu, Navarra, oh catalans que a l'altre mar sou junts, alceu els ulls al mur que ara ns separa: s'acosta l dia que serem tot uns... Aquelles montanyesque s'abaixaran i les amoretesque pareixeran. Pareixer l'Amordamunt la cordillera, sos raigs resplendiran en la blav, i la que fou barrera ser l trono reial de l'uni. Nostra parla suau, que s'acolora als mils reflects de nostres valls semblants, d'uns amb altres es prou entenedora: tots ens obrim els braosquan ens diem germans. Tots davallem de la mateixa alada,[23] tots bevem l'aigua de les mateixes neus, nostres canons tenen igual tonada, i nostres crits despertenidentics tornaveus. De mar a mar no ms hi ha uns Pireneus. Jo hi tinc l'amor i es ell el qui m'inspira... Donzelles i fadrins ja m'entendran: un jorn crem l Pireneen fabulosa pira, i si ara un cor aimantes la nova guspira, d'un nou incendi ls cims s'abrandaran! Aquelles montanyesque tant altes sn, me priven de veuremos amors on sn. [24] DEL MONTSENY Aquell encantament de cap al tard (all en els plans ms alts, al peu dels cims augustes del col esmortuit de l'hora-baixa) me reprn i em redona la tristesa feconda. Ai! Altes soletats, que n sou de dolces amb els herbatges verds on canta l'esquellot de la ramada, i el bosc silencis i la masia laa!... Desprs ja hi anirem a la masia; ms, ara ls cims davant descolorint-se, i al costat l'amic febrs que en la gran quietut de l'hora-baixa me parla am la veu velada per una febra divina.[25] Passa un'aliga al cel que sembla que am son vol l'espai s'aixampla, i tot resta ms buit i ms quiet quan s'ha perdut enll. La fosca avana. A davant i al peu dels cims hi ha una casa abandonada; entra la fosca per la porta oberta i sols troba l silenci arrupit pels recons de les estades, i al bell mig del corral, i al peu de les escales, fins en la llar del foc Du meu!, all l silenci. En la llar, ont he vist tantes vegades enfeinada ajupir-se am gran humilitat, ms no sens gracia, la bona dna, que l marit la mira fent salt en els genolls al nen d'ulls grossos, encantats en el foc que ls ilumina, mentres el calder ronca en les flames! En la llar la tenebra i el silenci! Du meu! Anem, anem a la masia: encara hi serem a temps pel retorn de les ramades[26] que belen am cent bels: les esquenes ondulen, i per sobre regna l bailet, que ns dir l nom de totes, adornant cada nom ab forta rialla. Aquella veu grave i sonora del nin de les montanyes! Anem a la masia: encar serem a temps que la donzella canti a la porta al darrer raig del dia que fa vermell son llavi... [27] DEL MONTJUIC EN LA TOMBA NOVA D'EN VERDAGUER Vui dir-vos el moment de gran bellesa: a dalt de la montanya de mala nomenada... per a davant del mar, alaren al poeta adormit ja per sempre en la caixa de morts, pera posar-lo en un sepulcre nou. La caixa fou alada damunt de la gentada: els ulls s'estemordien tement-se un horror gros... La caixa era corcada, ms s'al curullada de ginesta i altres flors.[28] Oh! Quina meravella en l'hora tant bella de posta del sol, per damunt de la gentada veure aquella caixa alada, i al poeta en flors en ella com un nin dintre l breol. Oh Montjuic, montanya afortunada! Dessota de ta mala anomenada hi hem deixat, am grans plors, el cos del poeta que sobrix en flors. La tomba es la roca viva: les eures s'hi enfilaran, i al dessobre de les eures els aucells hi cantaran. Cada matinada hi caur rosada; cada demat, canons a desdir; ditxs el poeta que les pot sentir dins la fresca ubaga! El sol i la lluna[29] hi aniran passant, el sol i la lluna, i el mar al davant. Dorm, poeta, dorm, que ls aucells ja canten: tu, que aimaves tant y tant els bells cants, seras feli i faras aquell somrs... Per la gracia del somrs, has entrat en parads. [31] L'ANIMA [33] L'ANIMA I Que es llarga l'eternitat! No ms fa mil anys que corre el comte Arnau... i est canat. Que es llarga l'eternitat! Totes les veus de la terra se riuen del comte Arnau perqu volta, volta, volta boi cercant son vell palau. Fill de la terra,fill de la terra, comte l'Arnau! I ara qu cerques?I ara qu cerques? Ah! ah! ah! ah! Cerco mon nima,valga-m Du val![34] I aon la cerques,aon la cerques, comte l'Arnau? A casa mevadueu-m'hi, si us plau. Tu no tens casa,tu no tens nima: tens un cavall: corre que corre,corre que corre! Au! au! au! au! Seras arbre, seras penya, seras mar esvalotat, seras aire que s'inflama, seras astre rutilant. Ser home sobrehome perqu n tinc la voluntat! Ell vol esclafir la rialla, fa un gran crit i arrenca un plor. Al gran alarit que arrenca tot plorant el comte Arnau, totes les veus de la terra se dispersen udolant. El comte Arnau plora, i dins de son pl ha trobat son nima que es una can. [35] II LA CAN DEL COMTE L'ARNAU Tota sola feu la vetlla,muller lleial? Tota sola feu la vetlla,viudeta igual? No la faig jo tota sola,comte l'Arnau; no la faig jo tota sola,valga-m Du val. Qui teniu per companyia,muller lleial? Qui teniu per companyia,viudeta igual? Du i la Verge Maria,comte l'Arnau; Du i la Verge Maria,valga-m Du val. Aon teniu les vostres filles,muller lleial? Aon teniu les vostres filles,viudeta igual? A la cambra sn que broden,comte l'Arnau; a la cambra sn que brodenseda i estam. Me les deixarieu veure,muller lleial? Me les deixarieu veure,viudeta igual? Massa les espantarieu,comte l'Arnau; massa les espantarieu,valga-m Du val. Aon teniu els vostres moos,muller lleial? Aon teniu els vostres moos,viudeta igual?[36] A la pallia que dormen,comte l'Arnau; a la pallia que dormen,valga-m Du val. Pagueu-los b la soldada,muller lleial: ja veieu les meves penes,viudeta igual. Aixs que l'hauran guanyada,comte l'Arnau; aixs que l'hauran guanyada,valga-m Du val. Per ont heu entrat vs ara,comte l'Arnau? Per ont heu entrat vs ara,valga-m Du val? Per la finestra enreixada,muller lleial; per la finestra enreixada,viudeta igual. Ai, que me l'haureu cremada,comte l'Arnau; ai, que me l'haureu cremada,valga-m Du val. Ni tant sols us l'he tocada,muller lleial; ni tant sols us l'he tocada,viudeta igual. Qu es aix que us surt del cap,comte l'Arnau? Qu es aix que us surt del cap,valga-m Du val? Males coses que he pensades,muller lleial; males coses que he pensades,viudeta igual. Qu es aix que us ix pels ulls,comte l'Arnau? Qu es aix que us ix pels ulls,valga-m Du val? Sn les males llambregades,muller lleial; sn les males llambregades,viudeta igual. Qu es aix que us ix pels nassos,comte l'Arnau? Qu es aix que us ix pels nassos,valga-m Du val? Sn les coses que he olorades,muller lleial; sn les coses que he olorades,viudeta igual. Qu es aix que us ix per la boca,comte l'Arnau? Qu es aix que us ix per la boca,valga-m Du val?[37] Sn les males paraulades,muller lleial; sn les males paraulades,viudeta igual. Qu vos ix per les orelles,comte l'Arnau? Qu vos ix per les orelles,valga-m Du val? Males coses que he escoltades,muller lleial; males coses que he escoltades,viudeta igual. Qu es aix que us ix pels braos,comte l'Arnau? Qu es aix que us ix pels braos,valga-m Du val? Sn les males abraades,muller lleial; sn les males abraades,viudeta igual. Qu es lo que us ix per les mans,comte l'Arnau? Qu es lo que us ix per les mans,valga-m Du val? Males coses que he tocades,muller lleial; males coses que he tocades,viudeta igual. Qu es aix que us ix pels peus,comte l'Arnau? Qu es aix que us ix pels peus,valga-m Du val? Els mals passos que donava,muller lleial; els mals passos que donava,viudeta igual. Qu es aquest soroll que sento,comte l'Arnau? Qu es aquest soroll que sento,que m dna espant? Es el cavall que m'espera,muller lleial; es el cavall que m'espera,viudeta igual. Baixeu-li grana i civada,comte l'Arnau; baixeu-li grana i civada,valga-m Du val. No menja gra ni civada,muller lleial, sin nimes damnades,si n'hi donau. Aon vos han donat posada,comte l'Arnau? Aon vos han donat posada,valga-m Du val?[38] A l'infern me l'han donada,muller lleial; a l'infern me l'han donada,viudeta igual. Per qu all us-e l'han donada,comte l'Arnau? Per qu all us-e l'han donada,valga-m Du val? Per soldades mal pagades,muller lleial, i donzelles deshonrades,viudeta igual. Cada dia us faig l'oferta,comte l'Arnau; cada dia us faig l'oferta,valga-m Du val. Vos dic no m feu pas l'oferta,muller lleial; vos dic no m feu pas l'oferta,viudeta igual; que com ms me feu l'oferta,mes pena m dau. Feu-ne tanc aquella mina,muller lleial, feu-ne tanc aquella mina,viudeta igual, que dna al convent de mongesde Sant Joan. Quina hora es que l gall ja canta,muller lleial? Quina hora es que l gall ja canta,viudeta igual? Les dotze hores sn tocades,comte l'Arnau; les dotze hores sn tocades,valga-m Du val. Ara, per la despedida,muller lleial; ara, per la despedida,dem-nos les mans. Massa me les cremarieu,comte l'Arnau; massa me les cremarieu,valga-m Du val. [39] III El comte Arnau est espantat de veure-s l'nima tant lletja per tota l'eternitat. No hi haur redempcipera un'nima en pena? crida; pr li tremola un xic la veu. Bo i cridant, sense adonar-sen, ha aixecat els ulls al cel, i a mig aire veu l'esposa que filava encara arreu. Ai! Elvira, muller meva, que ns haguem de veure aix! El dia que vam casar-nos qui ns ho hagus hagut de dir! I tu, tant que m'estimaves, no m podries redimir? Aquesta can tant negra, ai! qui la podr emblanquir?[40] I tants llavis que la canten qui podr f-ls emmudir, sobre tot els de les nines, que aixs malparlen de mi? Aquesta can tant negra l'amor la pot emblanquir: sols l'amor que jo t portava, no l que m portaves tu a mi. Tenies l'nima aixuta com la pols d'un mal cam. La meva n va tornar freda com la gebra del mat. I on se troba o se retroba aquest amor que ns trah? Un got d'aigua, quan se llena, ja no s pot torn a cullir. Ms l'amor, en sa font viva, ont el podrem assolir? El teu, en lo que pateixes, i el meu en veure-t patir. Si tu veus lo que pateixo, tindras pietat de mi: cantaras les meves penes,[41] ja que jo no les puc dir. Canta, que la can nova la vella faci emmudir. La can vella i la nova no s desassemblen d'un bri: solament, segons se canta, fa esgarrif o fa enternir. Cantar am l'amor que t duia, no amb el que m duies tu a mi. Canta, esposa, fila i canta, que l pat m faras suau! Quan l'esposa canta i fila, el casal s'adorm en pau. I l'esposa fila i canta a mig aire del cel blau. Al compas de les posades va adormint-se l comte Arnau, i li sembla que s'enlaira a mig aire del cel blau. [42] IV Falaguera com ans era, aixs se m'ha presentat; tant formosa, tant carnosa, al coll se m'ha repenjat; tant vibranta, tant pesanta, a la terra m'ha fermat; i amb un aire de complanta d'aquest modo m'ha parlat: Mostra-m el cel en la terra. Recorda-t que m'ho has dit. Duc l'infant en les entranyes i encara no l'he parit, perqu espero que tu m digues si soc viva o si soc morta... Jo vui la vida ms forta. Recorda-t d'aquella nit. Men recordo, men recordo: tu m volies puj al cel.[43] El nostre cel es la terra: en la terra tinc l'arrel. Ms tu mostra-m el cel d'ella: mira que m'ho has proms. Me daleixo per fruir-lo. El cel de la terra, ont es? Els teus braos i els teus passos han de dar-me l goig que m deus. Au! Arnau, marxa, camina, duu-me enll pels camins teus. Mos camins, al cap d'avall, se m'han tornat tenebrosos i he perdut aquell dalit dels meus dies lluminosos. Es cert que he anat massa sol, ensoperbit dels meus passos, i que a dintre dels meus braos mai ning ha trobat consol. I quan m'he cansat de mi i he demanat companyia, sols he sentit udolar la llopada que m seguia.[44] I he tingut horror de mi i horror de la solitut, i horror de veure i sent, i horror de la quietut. I la llopada, udolant, jo no s qu m demanava que, quan ha sentit mon plant, udolant se dispersava. Qu m demanava udolant la llopada nit i dia? Volia un amor triomfant, que es tamb l que jo voldria. Un amor triomfant, un amor triomfant... Qu vols d, Adalaisa? Ai, pobra de mi, que ara no m'entn i m'ha perdut l'nima. Un amor triomfant, un amor triomfant... Bella es la musica. [45] V Les filles del Comte sn que li parlen escondides: Ai, pare! L'amor triomfant es l'amor que deixa vida: tu a nosaltres has deixat triomfador per tes filles. Adalaisa les reprn am la veu imperiosa: Ho ser pel fill que duc: vosaltres massa sou xorques. Escondides com estan, les filles del comte ploren. Ai! Pare, si vas al cel du-nos fins la mare nostra. Ai! Filles no hi puc pujar per mor d'aquesta formosa:[46] la duc repenjada al coll i en la terra sem fa forta. Ai! Pare, sols un xiquet, i hi seriem desseguida, que d'aqu estant la sentim la mare que canta i fila. Si entenguessim la can, pot-s ns aconsolariem. Ms, com vos heu a llunyat de la mare que us tenia? Vrem entr en un convent no ms perqu estavem tristes, i ara ni en terra ni en cel ens volen per companyia. Ai! Filles meves, on sou, que us sento i no us veig enlloc? Som dins de l'obscuritat i et seguim pel cam fosc. No sents la mare com canta? Ella es vora del cel blau. Canta, esposa, fila i canta,[47] que l pat ns faras suau. Quan l'esposa canta i fila, el casal s'adorm en pau. Les veus dels moos que criden desperten al comte Arnau. VI Ei, nostramo, la soldada! Quina soldada voleu? La que ns cal i es de justicia. La que solieu haureu. D'aquella ja no n'hi ha prou: volem el sou i el bou. Per qu m parleu amb aquesta ira, com si fos un malfactor? Veig les vostres llambregades resplendir en la foscor: van seguint-me, van seguint-me com si les dugus als ulls. Sn soldades mal pagades:[48] lo que vas sembr ara ho culls. Som els moos, som els moos, que anem fent la via am tu. Valga-m Du, tamb a vosaltres per mes vies haig de d? Tamb ns has de d a nosaltres: seny i moos, tot es hu. Tant sn moos com sn filles, com aimada, com muller: o ens treuras de la tenebra o ens hi restaras tamb. Tots salvats, perduts, am tu: o ets tot-hom o no ets ning VII Totes les veus de la terra acuden al comte Arnau perqu volen que les duga pels camins de la gran pau. Fill de la terra,fill de la terra, comte l'Arnau,[49] ara nosaltres,ara nosaltres: duu-nos si t plau. I ont haig de dur-vos,i ont haig de dur-vos, valga-m Du val? Dintre de l'nima,dintre de l'nima, comte l'Arnau. Ara ets arbre, ara ets penya, ara ets mar esvalotat, ara ets aire que s'inflama, ara ets astre rutilant. Ara t sents de tota cosa, i tens nom i sobrenom; ara ets home sobrehome que pateixes per tot-hom. La can que t'acompanya poc a poc se va endolcint, que l'esposa que la canta poc a poc s'hi va enternint. Qu faran els quins l'escolten, sin anar-se amorosint? Canta, esposa, fila i canta, que l cam ns faras suau. Quan l'esposa canta i fila el casal s'adorm en pau.[50] I l'esposa fila i canta a mig aire del cel blau, tot seguint la cavalcada que s'emporta al comte Arnau, amb els moos i am les filles, i am l'aimada que decau, i am tantes veus clamoroses pels camins de la gran pau. [51] ESCOLIUM Com dos que enraonant van de costat tot caminant per un cam partit, l'un pel caire del marge assoleiat, i l'altre abaix pel bac tot ensombrit, Adalaisa i el poeta s'han parlat, cos i esprit ell, ms ella tota esprit. ADALAISA Ai! Quina engunia aquest cam! Tant fosc, tant fosc, i tant de mal segu! Vegs al menys el sol i les montanyes, les coses resplendint sota l cel blau, i no pas aquest llim de veus extranyes sense forma ni color... Digues, Arnau: qui es aquest que per la trista via nos va menant com ombres sens virtut?[52] Prou ser algun poeta que somnia el somni de l'eterna inquietut. EL POETA Vius la vida veritable de l'esprit, i encara t dol? Camines a lo immutable... ADALAISA No hi ha res com veure l sol! Doncs tu treu-nos a la via de les coses corporals, bon amic, baldament sia per patir-hi tots els mals. Mal la llum ens enlluerni, mal el s ns deixi atuits, mal el cos tot sens inferni, patint am tots els sentits, jo vui la vida primera, veure, oir, gustar, tocar:[53] jo no n s d'altra manera, ni cap altra n vui provar. EL POETA La vida que ara tu ansies es la gran resurrecci. Prou no t fra la que havies, per l'altra encara no. ADALAISA Doncs tu b te n'acontentes de la vida que ara tens. EL POETA Si jo puc veure al bell travers del mn lo que per tu es un pur goig o torment, s que de la meva vida estic content, perqu dins d'ella dues vides sn.[54] Ms si aquest esser fos descompartit i mos sentits restessin corporals, jo ms m'estimaria abandon-ls, pera esser, com tu, sols un esprit. No ara, que tot canta en mes entranyes i que tinc muller propria i que tinc fills, i que en el cim de les pairals montanyes hi ha un crit de renaixena entre perills. De l'amor i la lluita es la meva hora i em calen braos per aim i lluit. Tot lo que tinc m'ho vull, i pit i fra... Ms, qu s jo lo que voldr dem? ADALAISA Ditxs de tu, que pots vol am veu viva i que ets a temps a pendre i a deixar, i tens a casa la muller captiva que t dna fills i filles a estimar. Per, digues com fou que la trobares i aon flor l'amor i aon gran; diga-m de com les dnes tornen mares en aquest mn on mai haig de tornar. [55] EL POETA En una vall del Pireneu molt alta un estiu la veg per primer cop; no la veg sin desprs molt veure-la, perqu t la bellesa molt recndita, com la viola que embalsama ls boscos. Ms ara jo l'he feta rosa vera del meu jard, i a ms ha estat fruitosa: perqu Du benehia ses entranyes moltes voltes, i alguna doblement. I els fruits ja no li caben a la falda, i roden pel trespol, i son formosos. Com sn acostumats al bs mos llavis i els ulls a mir avall cap els petits, i a doblegar-se l cos pera estimar-los ms d'aprop, i aixecar-los en mos braos cap al cel, pr tenint-los ben fermats! Cada bs en cad'un t l seu gust propri: mai he besat a dos d'igual manera,[56] per a tots dolament, perqu sn docils a l'esguard maternal que a sobre ls vola ab aquell seu imperi ferm i suau. Ella mels agombola tot el dia i mels vetlla de nit, fins adormida, oh sn de mare, que vigiles ms que tot altre vetllar!... Ms, de qu plores, Adalaisa, que t sento dins la fosca? ADALAISA Ah! Tingus jo ls ulls oberts a llum del dia, d'altre crit, d'altre modo ploraria. El xiscle esgarrifs de la partera, com de bestia ferida, em fra grat; i el fill que duc per vies tant extranyes, sortiria ensagnat de mes entranyes, i jo riuria ab riure com d'orat. Qu m faria l dolor, ni qu l desfici, ni tot el temps passat de sacrifici, ni les congoixes, ni l perill de mort, si de la vida me trobs com centre,[57] i sents com l'infant, desprs del ventre, morat d'ofec encara, arrenca l plor? EL POETA B la conec la vostra fortalesa quan, regalant suor, la cara encesa, solt el cabell, com astre radiant, al sortir de la brega gloriosa, nos doneu l'abraada furiosa i vostre bs ressona com un cant! Llavores que l marit, ms fred que l marbre, tremola encara com la fulla a l'arbre, dret al costat del llit tempestejat, i ajegudes vosaltres, sens memoria, ubriagades per la gran victoria, el rebregueu al pit,volent ms fort combat... Ms ara tu, Adalaisa, qu somnies de ten un fill, si ja no ets d'aquest mn, i en el mn qu'ets no hi calen fills ni filles, perqu ls esprits lo que han de ser ja ho sn? [58] ADALAISA I qu sabs tu ni d'aquest mn ni d'altres ni de lo que es un cos o un esperit, ni lo que un gran desig pot en nosaltres, restant en l'ultim ai! del nostre pit? Tu m tens per morta i jo m tinc per viva, ms tal com si enterrada viva fos: tinc el voler de mos sentits furis, perqu hi ha alguna cosa que mel priva. Si no me la pots traure de damunt, de qu us val, doncs, poetes, la poesia? EL POETA Alguna veu jo sento en aquest punt que d'altre modo no la sentiria. [59] ADALAISA Oh! La veu sense s del que es difunt! No es pas aquesta la que jo voldria: aquella eixida de mon pit de carn que alegrament entorn me ressonava: aquella, amic, es la que jo t deman, i lo dems que amb ella s comportava. I si ta poesia no pot tant, si no m pots torn al mn, calla i acaba. EL POETA Adalaisa, Adalaisa, per pietat, al temps hi ha encara coses no sabudes: la poesia tot just ha comenat i es plena de virtuts inconegudes. Ms ara tens ra, prou hem parlat: esperem en silenci altres vingudes. [61] INDEX Pgs. Els ametllers, 5 Vistes al mar, 7 Les montanyes, 10 Retorn, 13 Represa, 17 Glosa, 18 Del Montseny, 24 Del Montjuic, 27 L'Anima, 33 La can del comte l'Arnau, 35 Escolium, 51 [63] OBRES DEL MATEIX AUTOR Poesies (1895). Visions & Cants (1900). Agotada. Les Disperses (1904). Enll (1906). Artculos (1904). TRADUCCIONS Goethe: Efigenia a Taurida (1898). Eridon y Amina (1904). La Marguerideta (1904). Helle: Fisonomas de Santos (1899). Wette: Ton y Guida (1901). Wagner: Tristan e Isolda (1904). FASCICLES I TREBALLS SOLTS Elogi de la Paraula (discurs de l'Ateneu). 1903. De la Bellesa (en la festa de Palafrugell). 1905. Necrologies de: Joan Sard (1900). Doctor Robert (1903). Jacinto Verdaguer, excursionista (1905). De las reyals jornadas (1904). ......Buy Now (To Read More)

Product details

Ebook Number: 56866
Author: Maragall, Joan
Release Date: Mar 29, 2018
Format: eBook
Language: Catalan